II Cursa Vallparadís 19 de maig de 2013

Sembla mentida com, després de fer els quilòmetres que li faig al Parc de Vallparadís, encara tingui ganes de fer-los a ritme de competició. Però aquesta cursa no és com córrer a casa, és córrer a casa directament i no volia deixar passar l'ocasió.

Primer de tot, felicitar als companys de l'AREC Jordi Carrillo (34:55, lloc 35è) i Juan Carlos Álvarez (38:53, lloc 92è). Ha estat una sort coincidir amb ells abans de l'inici, escalfar plegats i fer passar els nervis que sempre hi ha abans d'una cursa. Hem procurat deixar el pavelló de l'AREC ben amunt.

Coneixia molt bé el circuit de la cursa i sabia com n'era de dur i exigent, els més de 80 m de desnivell positius, la majoria d'ells en els primers quatre quilòmetres, són la millor prova. Els entrenaments de muntanya m'estan servint per córrer més ràpid a les pujades i avui ho he notat, tot i que acuso el contratemps de fa unes tres setmanes (però no m'ha de servir com a excusa).

Puntualment, i al lloc preestablert, s’ha donat la sortida de la cursa: a les portes de la Zona Esportiva Municipal de Can Jofresa. Hi havia més de 400 inscrits, dels quals n’han finalitzat la prova 375. M’he situat a la tercera filera de corredors i al tret de sortida hem sortit com a fletxes i abans d’entrar al parc anàvem a un promig de 3:36/Km, realment explosiu perquè el tram era de pujada. Instintivament, i per supervivència perquè conec a la perfecció l’infern del Vallparadís, he aixecat el peu del gas i he deixat que els primers espases es distanciessin. Dintre de la part sud del parc ha caigut el primer km, en 3:56, prou ràpid.

Crec que no estava tot el fi que hauria desitjat, altres dies entrenant he tingut millors sensacions que les d’avui, així que he procurat mantenir un ritme “còmode” en la mesura del possible i no deixar escapar gaire als corredors del meu davant.

Molt poca gent passejant al parc durant la cursa, per una part bé perquè així no molesten, però per l’altra ens hauria agradat una mica d’animació i ambient (Sigh!).

Ha estat especialment dura la rampa de sortida del parc de Vallparadís al parc del Cementiri Vell, allà tothom queda clavat. No són més de 25 ó 30 metres, però no exagero si dic que el pendent deu ser proper al 20%. Sincerament, aquestes banderilles que l’organització posa als participants a les curses urbanes desllueixen la competició, però trobo que no hi havia més remei que treure els corredors del Parc per evitar el més que probable tap que s’hauria format en els gronxadors d’abans de les escaletes que hagués arribat en només dos-cents metres. Des d’allà, i com hem pogut,  hem pujat  novament pel carrer de la Mare de Déu del Pilar (l’única que no hi és a Ca n’Anglada i sempre confon la gent) i hem creuat el pont del Cementiri Vell per tornar a entrar al Vallparadís. El segon km, d’ascens total, ha sortit a 4:20, trobo que una mica lent, però avui les cames no marxaven del tot fines.

Novament dintre del parc, hem passat pel racó que s’anomena Hort dels Frares, just a sota del pont de la Jacquard, i hem anat a cercar el Torrent de les Bruixes amb la temible ascensió fins el Passeig del 22 de juliol. Allà he aconseguit guanyar un pocs llocs més i retallar als que anaven davant meu. He completat el km 3, el més dur del recorregut en 4:25. Llàstima, però és tot el que he pogut fer. Tampoc hagués servit de gaire baixar 10 segons això i haver-ho pagat en els quilòmetres finals, no?

Hem arribat a la Placeta que hi ha a tocar de l’avinguda Jaume I, on hi havia l’avituallament líquid i, tot i que tothom agafava ampolla, m’he estimat continuar sense. Al ritme que anava no m’hauria entrat ni una gota i els que em coneixeu sabeu que el sistema de refrigeració el porto de sèrie i ja us dic que estava a ple rendiment, malgrat els 13º C!

A partir d’allà començava el retorn cap a les pistes de Can Jofresa. Ara el circuit seria, en promig, descendent. Noteu que he dit en promig. Un cop creuat novament el passeig del 22, hem anat a fer una visita llampec a l’Antic Poble de Sant Pere (un mete y saca rapidito) i hem anat a l’encalç del Parc de Vallparadís. Com veieu, molts carrers i molt frena, tomba, frena, gira, engega, apreta, ufff! El km 4, que enacara tenia trams ascendents, se m’ha passat en 4:10.

Novament a l’interior del Parc començava l’ansiat descens. Però si pensàveu que seria un descens a tomba oberta, traieu-vos la idea del cap: és impossible mantenir la velocitat quan constantment has de fer girs de 90º i 180º! Així que a empentes i rodolons  i fent l’acordió, hem anat menjant-nos el quilòmetre 5 de la cursa: 4:01, just al costat del Castell Cartoixa.

Creuem l’avinguda Jacquard, que bé la policia donant-nos pas en un semàfor que sempre trobo vermell!, i tornem a endinsar-nos a la part més “corrible” del parc. Novament descens en ziga-zaga, traccionant, tirant de quàdriceps al frenar i de bessons a l’impolsar. Muscularment, cursa dura i exigent. Ara, amb la cursa més estirada ens podem permetre passar pels gronxadors de les escaletes i “a saco” que fa baixada (esquitxada de continues pujades en els moments més inoportuns, clar, però això jo ja ho sabia). Arribo al llac-piscina (km 6) en 3:45.

Sé que queden poc més de 2 quilòmetres per acabar, encara, però, queda una altra pujadeta, la que va a menar al pont que hi ha a l’alçada de l’escola President Salvans, just allà encara aconsegueixo avançar una posició més, però el grupet de quatre-cinc unitats que porto al davant no l’atrapo. Retallo a les pujades, se m’escapen a les baixades, arggghh! Cau el km 7 en 3:56.

A aquestes alçades trobo que les forces han minvat, però que encara em queda gasolina pel final, pensó que ja només queden dues pujadetes de res i que tindré el tartà de les pistes sota els meus peus ben aviat.

Sortim definitivament del Vallparadís i anem a buscar les pistes. Intento reservar forces pel final, si aconseguís atensar-m’hi als de davant i lluitar per una plaça més…  Porto un corredor al davant que em va mantenint la distància, uns 25 ó 30 metres. Aguanta la primera rampa bé i controlo que no se m’escapi a la baixada. Entrem, per fi, a la zona esportiva, abans però una altra banderilla més: la rampa d’accés al circuit concèntric, que n’és de mal parit aquest tram. Apreto les dents i la respiració va amb dificultat. Arribo al km 8 en 4:00.

Entrem a les pistes. El grupet de davant meu s’ha estirat i veig que no podré atrapar els primers. Sé que queden 300 metres i poc de pista. En cap moment miro enrrere, però sé que cap dels que he avançat abans em passaran. Enfilo la contrarecta de meta i penso que puc anar a pel corredor que tinc al davant. Cal improvisar la táctica. Intueixo que ell no incrementarà el ritme si no l’ataco. Només he de procurar acostar-m’hi el suficient però sense que consideri que puc ser una amenaça. Passen els 100 metres de la contrarecta i anem a pel darrer revolt. No estic gaire més a prop d’ell que a l’inici de la contrarecta, però pensó que un cop sortim del revolt tindré espai suficient per atacar-lo. Allà, al bell mig del revolt, el Toni del Moral, que estava entre el public ve a peu de pista, m’esperona i deicideixo fer un sprint a fons que arrenca just en sortir del revolt.

El corredor de davant se n’adona de les meves intencions i canvia el ritme, apreto tot el que puc i els peus em donen cops al cul, sento que des de la megafonia l’speaker comenta la jugada, però vaig tan encegat que no entenc ni una sola paraula, la cridòria dels allà aplegats s’incrementa.

M’agraden molt aquests moments. Són pels que val la pena fer la cursa. Enrrera queda el patiment, t’oblides de dosificar, ja no importa la teva resistència, ara només compta el que les tevés cames i només les teves pròpies cames poden donar de sí. M'aïllo mentalment i ara  sóc conscient que ja no tindré la limitació de l'oxigen, amb el que faci amb la darrerea inhalació n'hauré de tenir prou, la resta de l'energia haurà de ser als meus i músculs i si no hi és, no funcionarà.

L’adrenalina flueix pel meu organisme i sento el seu efecte, és ben bé com si la bombona de nitrogen que porten alguns Fords Mustang hagués estat activada. Sento l’energia que m’envaeix, sé, però, que será un foc d’encenalls i que l’hauré d’aprofitar al màxim. La velocitat de l’aire és més gran i, malgrat això, tot va com a càmera lenta. Veig que la distància amb el corredor de davant s’escurça, l’atrapo, sí, l’estic atrapant!, m’obro un carrer a la dreta, em poso a la seva alçada, i penso que ara no puc fallar: si desenvaino es per fer l’estocada.

Apreto encara més, sense importar-me si en aquell moment el cor m’estallarà o no, les cames em responen i aconsegeuixo obrir distància, ja només queden uns 30 metres i sé que guanyaré aquella posició.

Creuo la línia i aturo el crono en 33:43, el promig dels últims 360 metres ha estat a 3:20, i el de la cursa en total de 4:02/km. Sabia que em costaria molt acostar-me els 4:00. Però, finals com aquest fan que t’agradi aquest esport. Em giro i felicito al corredor al que he avançat. Molt esportivament encaixem les mans. Aprende, Mourinho!

En resum: sabia que seria una cursa duríssima, i així ha estat. Molt trenca-cames, molt puja-baixa i sant tornem-hi, molt tomba, gira i regira, molt frena, accelera i torna a frenar. Certament, si hagués estat un 5K ó un 10K no és gens recomanable per fer marca, però com que és una cursa amb una distància “diferent”, que la conec pam a pam i que és com córrer al passadís de casa, no podia perdre-me-la.

Físicament m’ha faltat una mica de punch a la part inicial de la cursa i sembla com si hagués despertat una mica, i tard, a la part final. Potser és per això que he pogut desplegar forces al final, bé, jo què sé! Fora rotllos! 

El cas és que acabo content, 20è lloc a la classificació general de 375 corredors arribats i on el vencedor ha necessitat 28:01 per cruspir-se els més o menys 8.360 metres de la proba.

Fins la propera i disculpeu el totxo!

Córrer no és de covards. Fugir, sí.

1a. Cursa Barcelonista de Sant Joan de Vilatorrada (10K), 7 d'abril de 2013.

Nit de dissabte, assegut al peu del llit i amb el dilema de quin parell de sabatilles fer servir per la cursa del diumenge. Remuntant-nos segles enrrere, i fent un símil, d’aquestes nits en deien de vetlla d’armes. Finalment, m’acabo decidint per les armes més lleugeres que tinc, en detriment del confort i l’estabilitat. És una aposta, com d’altres que fem dia rere dia sense adonar-nos-en. Agafo la del peu dret, la descordo, la hi passo el xip groc i la torno a cordar: alea jacta est i ja tenim el Juli César a l’altra banda del Rubicon.

Es fa diumenge i cap allà a les vuit agafem el cotxe i cap a Sant Joan que hi falta gent. Arribem abans de les nou, aparquem i anem a buscar el dorsal. Ja es nota l’ambient de cursa i només cal seguir la música, que cada cop sona més forta, per trobar el lloc. Ens despatxen ràpid (dorsal i bossa del corredor) i anem a la cerca d’una cafetería per fer passar el fred del Bages a la meva acompanyant i sherpa en aquestes ocasions.

Queden uns vint minuts per la sortida i penso que és bo fer un petit escalfament. Em trobo per sorpresa amb el Xavier Duran, vell conegut meu de l’època en què sortíem a entrenar plegats en bicicleta i em comenta que vol fer uns 38’. Li dic que, més o menys, aquest és el meu objectiu i que, si no li sap greu, aniré amb ell.

Ens situem el millor que podem a la sortida (tercera-quarta fila) i esperem el tret. Calculo que hi deu haver uns quatre-cents participants que desafiaran la distància i el fred matí (5º) que ens acompanyarà durant la cursa. Lamentablement, tret de la del Xavi, cap cara em resulta familiar entre el pelotó.

Aquesta cursa, primera edició, és un circuit de cinc quilòmetres al que cal donar dues voltes i pressumeix de ser de les més planes de Catalunya i de ser adequada per aconseguir marca a la prova de deu mil metres. Aviat ho veurem.

Es dóna la sortida i sortim en estampida, com quan obren les portes dels grans magatzems en época de rebaixes. Anem sortejant als corredors que jo anomeno optimistes i prenem posicions. Després d’una breu pujadeta, el terreny fa baixada i veig al Xavi uns pocs metres davant meu i m’hi acosto. Quan tinc ocasió, miro el rellotge i veig que anem per sota de 3’30”/km. El Xavi em va comentar que ell corre per polsacions i que aminora el ritme si li pugen gaire, veig que de moment no és el cas.

Començo a tenir experiència en aquestes situacions i me n’adono de seguida que, tot i trobar-me fort perquè acabem de començar, si seguim a aquest ritme ho acabaré pagant al final i que he de ser més conservador. Vaig controlant en tot moment d’anar dins dels temps de referència (3’50”/km – 3’54”/km) i veig com el Xavi, poc a poc, es va allunyant.

Passem el primer mil en 3:49. Bé, anem bé. Veig que em passen bastants corredors, però jo faig la meva. M’atrapa un grup on va la primera noia classificada. Escolto que volen anar més o menys a 4’/km i penso que pot anar-me bé com a referència. La noia es diu Meritxell i és una celebrity al seu poble perquè la saluda tothom!

Cauen els quilòmetres dos i tres, que pràcticament són rectes, en 3:55 i 3:51 i després d’enfilar un tram de lleuger pendent ascendent, fem un tram de baixada per anar a  cercar el quilòmetre quatre. Encara vaig bé, però aquest quart quilòmetre surt més lent que els primers: 3:59. Si no em recupero, no ho aconseguiré.

Estem a punt de fer la primera volta al circuit, completament urbà, i passo sota l’arc d’arribada en uns 19:20. Me n’anadono que els quilòmetres del gps no coincideixen ben bé amb els marcats del circuit i que probablement me’n surti una mica menys. Bé, mentre faci marca, cap problema i si baixo de 39’, encara millor.

Declino l’oferiment d’aigua del quilòmetre cinc i segueixo a bon ritme. Trobo que en un 10K, al menys en aquest, no val la pena. Se’t trenca el ritme i no beus a gust. Aprofito per desempallegar-me del grup de la noia i anar a la cerca de més corredors. Al tram ascendent que ja conec, passo amb relativa facilitat altres corredors. Faig el quilòmetre sis en 3:52.

Normalment, a les curses de deu mil, el punt crític es troba entre els quilòmetres 6 i 8. Espero en qualsevol moment la defallida, però mentrestant recupero alguna posició més (no tinc ni idea de la que porto i el Xavi deu anar anys llum per davant meu).

Una mica abans del meu quilòmetre set, veig que ve de cara el cotxe del cronometratge que marca uns 25:00 i el Redouan Nour, que és de Terrassa, com a cap de cursa, corrent en solitari al darrera. Li falta bastant menys que a mi per acabar, quina màquina!

Completo el quilòmetre set en 3:54, just el ritme per aconseguir fer 39:00. Penso que m’agradaria apretar una mica més, sé que ara ve el tram de baixada, però procuro no emocionar-me gaire perquè després vindrà el quilòmetre vuit (el germà bessó del quilòmetre quatre d’amarg record a la volta anterior).

El quilòmetre vuit se’m fa molt dur. Vaig alternant posicions amb un parell de corredors que durant total la cursa han portat un ritme semblant al meu. Als trams de pujada els supero i a les baixades i pla em recuperen. Torno a fer aquest quilòmetre en el mateix temps que la volta anterior 3:59. Veig que vaig primer d’un grupet i que a uns trenta-quaranta metres per davant n’hi ha un altre que no puc atrapar.

Ara ve la part decisiva. Fins aquí he aconseguit portar un ritme acumulat com per acomplir no només l’objectiu de fer millor marca personal, sino de baixar fins i tot de trenta-nou minuts. Vaig mirant el gps i veig com li costa de marcar aquests darrers centenars de metres que em resten. Vaig regulant tant bé com puc, intentant no perdre ritme, però conservant energia per tenir forces per al final. Sento al darrera que van animant la Meritxell que ahir dissabte es va proclamar campiona d’Espanya de deu mil metres en categoria promeses.

Recordo que la distància que marca el meu gps no coincideix amb la marcada per l’organització i el darrer revolt m’arriba abans del que m’esperava. Faig un canvi de ritme sec i brusc, poso el cor a 162 ppm i apunt estic d’atrapar al grup que anava per davant meu, però em quedo sense espai perquè em trobo la línia d’arribada. Miro el crono en creuar l’arc i veig la xifra de 38:37: ho he aconseguit! Anava tan concentrat, que de sobte recordo que he de parar el meu rellotge i ho faig uns segons tard. L’aturo en 38:34, sempre l’engego quan passo per la sortida (mai quan donen el tret).

Finalment, temps real de 38:32 i posició 65 de la general i 17 de la meva categoria. He acabat amb bones sensacions, patint, però amb la sensació d’haver-ho pogut fer fins i tot un xic millor. He fet dues voltes pràcticament calcades a 19:16 cadascuna,  o sigui, que he anat mantenint i regulant el ritme durant tota la cursa i recuperant posicions, que és el que millor gust de boca deixa. Noto que no estic tant fi com fa tres setmanes, però estic, dintre de les meves possibilitats, en un bon nivell.

El circuit, certament, és ràpid i força bo per aconseguir marques. Finalment +35m de desnivell que era justament el que deia l’organització.

Ha vençut el Redouane Nur amb 31:06 i la Meritxell Soler Delgado ha entrat just darrera meu amb 38:39. El Xavi Duran del Club Natació Terrassa ha aconseguit entrar en el lloc 47 amb 37:29, ja deia jo que millor no haver-lo intentat seguir.

Ara és moment de tornar agafar el calendari i fixar-se un nou objectiu. Baixar de 38? Qui sap… Sé que encara tinc pendent intentar fer mmp en mitja marató, però avui he aconseguit un dels grans objectius de la meva temporada.

Gràcies, un cop més, per la vostra paciència! I gràcies a tota la família egaramossenaire. Un cop més, sense vosaltres, no hauria estat possible. Special thanks to Mr. Àlex Castells per deixar-me perseguir-lo quan surt a fer sèries i compartir alguns grans moments per Vallparadís i els nostres entorns.

Avui una crònica amb final feliç i no una crónica d’una paranoïa…

Fins aviat!

10 de març de 2013 - Pujada a la Mola

Cada dia se n’aprèn. N’hi ha, però, que més que en d’altres.

Inicialment havíem quedat per anar a córrer a La Mola l’Àlex, El Toni Rubio i un servidor.  De camí cap al pàrquing, perquè el punt de trobada era a La Torre de l’Àngel i el cotxe es feia necessari, m’he trobat amb el Pep Moliner i, aprofitant que portava també rumb Nord, l’he acostat cap a la tarima on havia quedat amb les Nenazas, també a les vuit que és l’hora on sempre comencen a gestar-se totes les grans aventures.

Acomiadat el Pep i arribat sense novetat al punt inicial de la sortida, m’he alegrat de trobar allà esperant al Toni Del Moral. Després un se n’adona que les coses no passen per simple atzar i que en realitat segueixen un pla ocult.

Al poc temps, i per aquest ordre, han arribat el Toni Rubio i l’Àlex. El Toni vestit com si anés a fer la Trail de Barcelona i l’Àlex amb les seves flamants voladores de muntanya.

El temps sol ser un dels temes recorrents a les converses d’ascensor. D’ascensor no n’hi havia, tot i que ens quedava un bon tros d’ascens que encara no havia ni començat, però el fet és que, malgrat coneixer-nos com ens coneixem i tenint tants temes de conversa com tenim, del temps en vam parlar. Notàvem més fred del que havíem previst, però de debò que no sóc capaç de recordar amb precisió el moment a partir del qual el temps va passar a ser accessori.

La idea era pujar La Mola passant per la Canal del Pi Tort, però les coses van anar de mica en mica torçant-se, com no podia ser d’una altra manera. El pi en qüestió continua sent un misteri per mi.

En un tres i no res vam perdre la pista que ens havia de dur a la Canal del Pi Tort, just al poc de passar pel costat d’una mena de masia que hi ha ben a prop de la Torre de l’Àngel deixant de banda el camí que porta a Can Robert. El camí estaba guixat amb senyals i hi havia cintes als arbres i arbustos per senyalitzar el pas d’una cursa de BTT amb la qual mai vam coincidir. Era absolutament impossible, però encara no ho sabíem.

En moments com aquest te n’adones que la vida és una successió d’això, de moments. Aquests moments no se sap ben bé el que duren individualment i quan te n’adones ja estàs vivint un altre de ben diferent. Sempre passen un darrere d’un altre, inexorablement. De tant en quant, algun d’aquests moments rep el nom de decisió i pot esdevenir un punt d’inflexió: un punt a partir del qual la realitat i la vida prenen un altre camí. Un camí on la diferencia entre correcte o equivocat depèn de petits detalls que no semblen tenir importancia però sí poden tenir importants conseqüències. De vegades tens elecció i de vegades no. De vegades, tenir elecció no vol dir triar la correcta o sí... De vegades el més petit detall pot fer que els esdeveniments que passen a partir d’un moment concret canviïn el seu curs de la forma més inesperada i imprevista.

Sense adonar-nos, ja estavem fent camp a través per llocs cada cop menys explorats i completament desconeguts per nosaltres, les esgarrapades a bona part de la nostra anatomia constitueixen una prova irrefutable. Havíem de parar atenció a terra per no ensopegar amb les pedres i les arrels i tampoc relliscar sobre les roques mullades, alhora que paràvem atenció a les branques dels arbres que ens sortien al pas, d’aquestes el Toni Del Moral se’n portà un record en forma de petit trau al cap, sense conseqüències afortunadament.

En aquests moments també te n’adones del significat que prenen paraules que sovint utilitzem de manera més frívola. A banda, de les paraules que, al final de l’aventura va apuntar l’Àlex (perill, aigua, religió i muntanya), i que tindran el seu paper en aquesta breu historia, per damunt de totes en destaca una que és “company”.

Estem acostumats a sentir-la freqüentment: – “Mira, aquell és el seu company de pis”- dius. Aquí “company” sembla que sigui un que passa per allà i que per simple interés paga a mitges un lloguer, però que fa la seva i no vols que t’emmerdi amb les seves paranoïes ni viceversa.

A la muntanya, però, la paraula “company” pren una altra dimensió. La més gran de totes les que pugueu imaginar.

No sé en quin punt d’aquest track que ha penjat l’Àlex, les coses se m’han complicat una miqueta. Possiblement si hagués anat sol no m’hauria embolicat amb corriols raros que no saps on van a parar, però clar, com abans hem vist, la vida són moments que depenen de petits detalls, de decisions… I quan una es pren, moltes de les que feia un instant eren possibles, deixen de ser-ho.

Tot això per dir que si, per un casual, jo hagués anat sol i hagués decidit embolicar-me per on hem acabat passant avui, potser no hi hauria aquesta historieta escrita (algú potser ho hauria agraït, qui sap…).

El fet és que de mica en mica he anat prenent consciència que la muntanya i jo no som una de les parelles millors avingudes. La muntanya és fascinant, però també pot ser cruel i no tenir misericòrdia. A la que hi ha una roca mullada, he descobert que sóc capaç de relliscar-hi a sobre de qualsevol de les cent divuit maneres possibles que n’hi ha.

Mirar de grimpar una paret de roca humida només amb les mans és per mi impossible. Sort dels companys que hem dit abans, i que allà on no podien les meves mans hi podien les seves.

Arribat aquest punt de l’aventura, prens consciència del significat de l’expressió “punt de no retorn”. Quan et trobes davant d’un, o millor dit, el deixes enrrere, tens ben clar que tornar enrrere deixa de ser una opció. No tornaràs perquè ja saps el que hi ha i t’estimes més anar cap endavant sense tenir ni puta idea del que et trobaràs. És fort, potser irracional i tot, però som així.

Ara arriba la part de la historieta on el Paco s’enfronta amb els seus fantasmes i pors ocultes. Per sort per a ell, no lliurarà aquest combat pas sol.

Si abans se m’havien complicat les coses una mica perquè relliscava fent grimpadetes i necessitava alguna que altra empenta per passar a l’altra banda, aquí ja assolim un altre nivell.

No sé com es diu el lloc, l’Àlex m’ha confessat no saber-ho, tot i que ell ja n’havia passat abans. Ara us dic que la meva intenció, al menys de moment, és passar-lo una única vegada a la vida. Amb això en tinc prou.

Cadascú, com a individu, com a persona, té, no sé si dir virtuts i defectes, però sí al menys trets definitoris o característiques especifiques. Coses que a un se li donen bé i altres que no. Dintre de les que sabem que no se’ns donen bé n’hi ha algunes que evitem a tota costa. És pur instint de supervivència i no pas una qüestió de sentit del ridícul.

En el lloc que l’Àlex no sap com es diu i que jo trigaré a tornar a visitar, he rebut un cúmul de sensacions en un interval extraordinàriament reduït de temps. Tant, diria, que no he estat capaç de processar-les adequadament. Jo de màquina tinc el que Espanya de solvència financera, però les màquines quan no són capaces de processar es queden penjades i arribat a aquesta mena de congost del que no coneixem el nom, m’he quedat per un instant bloquejat.

Per una banda, el maleït concepte de punt de no retorn: sabia que era impossible tornar per on havia vingut i per una altra el saber que t’enfrontes cara a cara amb la pitjor de les fòbies que em conec: acrofòbia o por a les altures.

Quan m’enfilo a una escala no estic gens còmode, però vaja, des de dos o tres graons estant, la pots gestionar de sobres. Si hi sóc a dalt d’un lloc elevat, però hi ha una barana, cap problema: m’agafo i hi trec el nas. El problema apareix quan tinc la sensació d’anar exposat sense cap barrera, sense cap mesura de protecció entre la meva persona i el perill.

Llavors el cap em comença, a tota velocitat, a projectar possibles visions del futur. A la majoria d’elles rellisco i la gravetat del planeta m’engoleix irreversiblement. I mentrestant sento l’acceleració que creix, els impactes que rebo i que em trenquen, la desesperació de no tenir res on agafar-me i que imminentment un fos a negre posarà punt final a una existència, la meva.

Llavors, quan més txungo pinta tot, apareix Superman. Porta malles, però no capa. Jo estic ben fotut, lligat de mans i peus  amb una cadena de la meva kriptonita personal que m’oprimeix el cos i la ment. El Toni Del Moral no se’m porta volant a l’altra banda del congost, però sí que és capaç d’interposar-se entre mi i el pendent relliscós al final del qual habita l’horrible monstre que devora als desgraciats com jo que rellisquem.

Per un moment sento que les coses van a pitjor: si no hi puc passar jo, com collons passaran dues persones a la vegada? I si caic i arrossego al Toni en la meva caiguda? No m’ho podria perdonar mai, encara que, clar, tampoc tindria gaire temps per tenir remordiments…

El cas és que em porta de la mà i no sé quines paraules diu que em començo a sentir més tranquil. Sento com el control em retorna, com el peu esquerre primer i el dret després comencen a avançar cap a l’única sortida. El pensament de que un petit error pot provocar una gran desgràcia encara és present, però miro d’atenuar-lo. A l’altra banda esperen l’Àlex i el Toni Rubio, quina paciència! Finalment, acabem de creuar el congost de més de set-cents quilòmetres d’amplada i dec sentir una sensació semblant a la d’un segrestat acabat d’alliberar just en donar l’últim i definitiu pas. Ni tant sols em giro per tal de no veure-ho mai més. El congost ha quedat enrrera i és un nou punt de no retorn.

Encara quedaven algunes grimpadetes i un pas per un lloc anomenat la Llosa de la Balma, segons recordo que l’Àlex va dir, i on es va permetre de bromejar fent-me creure que havíem de passar per un altre lloc de difícil accés. Però, el pitjor ja havia passat.

En uns pocs minuts ja teniem la Mola a tocar i, com si no volguéssim molestar, vam passar ràpidament de llarg amb direcció Can Robert a través del Camí del Monjos versió Àlex, és a dir, intercalant variants que mai havia fet i que, si fa no fa, anaven a parar al mateix lloc. Això sí, esquivant, a banda de les arrels i pedres del camí, a la munió incessant d’excursionistes que venien en sentit contrari al nostre.

Un cop sobre la pista, que dic la pista, el Passeig dels Camps Elisis de Can Poble, ja em sentia novament al meu element i els peus em tocaven el cul intentant mantenir-me a l’estela de l’Àlex i el Toni Del Moral.

Finalment, i just passades les tombes de Can Robert (les tombes, quines coses!) el Toni Rubio va ensopegar amb una arrel i va caure. Bé, imagino que va ser així. Lamentablement, segons l’Àlex, ens ho vam perdre i no més vam sentir un soroll acompanyat d’una exclamació que no reproduiré. Encara no m’explico com és que, amb tot els llocs que vam passar, només hi hagués una sola caiguda.

Afortunadament, penso, i espero que el Toni ho acabi de confirmar, la caiguda només va ser un petit ensurt sense conseqüències.

Poc després ja ens trobàvem al costat dels nostres cotxes i enmig del petit dispositiu d’assistència de la Marxa dels Tres Monestirs que avui se celebrava i parlant sobre la nostra darrera experiència a la muntanya i com, malgrat no ser creient, avui gairebé m’hi torno.

Vaig passar les de Caín, però si és veritat que el destí està escrit i que aquesta historia s’havia d’escriure, escrita queda.

Gràcies per arribar a llegir fins aquí. Un cop més comprovo satisfet que els entrenaments als que ens sotmetem no només proporcionen resistència física.