divendres, 28 de juny del 2013

Lanzarote Wine Run 2013

N'estava al corrent de l'existència d'aquesta cursa, però, per calendari, mai havia coincidit la meva estada a l'illa amb la seva celebració. No és una cursa com les demés. De fet, córrer a Lanzarote, per les seves pistes de roca volcànica vull dir, no és una experiència qualsevol; és quelcom singular, extraordinari, una d'aquelles coses que fins que no tastes no te n'adones de com n'és de diferent. Si alguna vegada teniu l'oportunitat d'anar-hi, no deixeu passar l'ocasió de córrer per aquests "dusty trails". Només cal que aixequeu el cap en direcció cap a algun dels centenars de volcans i observeu amb atenció els caminets que hi ha traçats entre les roques que componen aquest paisatge únic i us endinseu en una aventura que de bon segur no us deixarà indiferents.

Bé, entrem en matèria. La Wine Run és una cursa d'uns 21,1 Km que transcorre per les pistes i plantacions de raïm de La Geria, que és com els conejeros (lanzaroteños) anomenen aquesta àrea de conreu. El pare de la criatura és el mateix que el creador de l'Ironman de Lanzarote: Keneth Gasque.

Ja veieu que el paisatge no és com cap altre que mai hagueu vist abans. Si la imatge de la fotografia impressiona, imagineu-vos ser-hi allà envoltat de tota aquesta natura primitiva i singular.

Aquest any la Wine Run arribava a la seva 5ena edició i sembla ser que s'ha consolidat com una cursa de fons a l'illa, ja que, un cop més ha rebut la participació de centenars d'atletes vinguts de tots els racons del planeta, dels quals n'he tingut el privilegi de formar part.

Cada any es modifica el seu recorregut i no es desvetlla fins tres dies abans de la cursa per tal de protegir l'entorn. Aquest cop el traçat transcorria des de "Bodega Los  Bermejos" fins al poble d'Uga, molt a prop de Yaiza, la capital del municipi que porta el seu nom. En aquest sentit, Lanzarote em recorda a Andorra, ja que si Andorra està organitzada territorialment en set comuns, Lanzarote ho està en set municipis.

Com que el recorregut no és circular, arribes a Uga en cotxe, el deixes aparcat i un servei de guaguas (autobús) et porta cap a la sortida. Durant els més de vint minuts del trajecte, coses meves, vaig recordar la meva infantesa com si d'una excursió del col·legi es tractés. L'únic inconvenient és que no coneixia cap dels altres nens i em vaig sentir una mica desplaçat, com el primer dia de classe.

La Wine Run està molt ben organitzada, aquests eren els avituallaments designats: 

1-Bodega Bermejo (0 km)
2-Bodega el Grifo (2,5 km)
3-Bodega Yuco (4,5 km)
4-Bodega Martinón (5,8 km)
5-Bodega Vulcano  (7,3 km)
6-Consejo Regulador (10,9 km)
7-Bodega Stratvs (13,3km)
8-Bodega la Geria y Rubicón (15,1km)
9-Consejo Regulador (18,6km)
10-Consejo Regulador (19,5km) 
A tots n'hi havia vi de les diferents bodegues i aigua, vaja, que podríem assegurar que de set no et moriries...

Tot i estar astronómicament en l'estació d'estiu, el dia de la cursa era una mica fred i ennuvolat. Així que vaig passar l'hora d'espera, des que l'autobús ens va deixar a les bodegues fins al tret inicial, intentant aixoplugar-me a l'interior de les bodegues del vent de l'illa. La gent anava abrigada amb màniga llarga i jo amb la meva samarreteta de l'AREC. Quin fred!

Després d'un breu escalfament i gaudir de l'ambient runner lanzaroteño, ens anem col·locant a la línia de sortida. Uns cinc-cents participants competirem en aquesta prova. Com que la distància és respectable i no conec el recorregut, decideixo sortir amb la tàctica de "a veure-les venir" i anar en pla conservador. Calculo que surto dels 100 primers i durant els primers quilòmetres vaig passant bastants corredors, però sense forçar el ritme. Els set primers quilòmetres surten en parcials de 4:30/Km aproximadament i em trobo relativament sencer.

Realment és una cursa com cap altra, vas trobant gent que t'anima pràcticament per tot el recorregut i vas admirant el paisatge del qual ara formes part, la policromia de les samarretes dels corredors destaca sobre el fons negre de la sorra de La Geria i dels trams d'asfalt que separen cada bodega.





Com que aigua en tindré de sobres, vaig alternant els avituallaments i em salto alguns, el dia es manté ennuvolat i això, malgrat deslluir el paisatge, és una benedicció pels participants.

La dificultat d'aquesta cursa no rau en el desnivell que puguis afrontar, que de fet no és gaire i, a més, acaba sent favorable al final de la cursa, sinó en el terreny per on trepitges: la sorra de La Geria. N'hi ha moments en què sembla com si corressis per la sorra de la platja, els peus se t'enfonsen, t'entra sorra i pedretes a les sabatilles i costa molt donar-se impuls. En alguns trams les sabatilles patinen i tens la sensació de córrer sense moure't del lloc, és en aquests punts on el desgast és superior. En alguns d'aquests inacabables trams el ritme es torna molt més lent i alguns corredors autòctons em passen.

Arribem al quilòmetre 10 de la cursa. gairebé la meitat, i veig que porto una mica més de 45 minuts. El ritme de 4:35 - 4:40, més o menys, es manté. En aquest punt hi ha tota la gent que prendrà la sortida, un cop nosaltres haguem passat, a la prova de trekking. L'Azucena, que em veu passar, m'anima i això em dóna una mica més de forces.

M'hi fixo en un corredor, el dorsal 312. M'agrada la seva forma de córrer, fàcil i cadenciosa, porta un ritme que puc mantenir i decideixo fer-lo servir de referència. A les pujades d'asfalt m'hi acosto i a les baixades de sorra i altres parts arrissades se m'escapa una mica, però en cap moment el perdo de vista. Veig que va passant altres corredors i de mica en mica tots dos anem guanyant posicions.

Arribat el quilòmetre 16 tinc por d'haver anat massa fort i que el cos em passi factura, però el 312 i jo seguim avançant corredors i ens acostem a la part decisiva de la cursa. La darrera bodega, la del Consejo Regulador, és especialment dura. És un trenca-cames, puja, baixa, gira, regira, patina, rellisca de gairebé quatre quilòmetres de durada. En alguns moments estic a punt de caure a dins dels múltiples zocos que hi ha al recorregut.

En sortir de les muntanyes russes del Consejo regulador, distingeixo la silueta del poble d'Uga al fons. Miro el GPS i veig que, si finalment la cursa té 21 km, només em queden un i mig. Vaig moll de la suor i noto que porto els peus mig cuïts dins les sabatilles, però no hi ha temps per a lamentacions. Fem uns descensos per sorra una mica "heavies" i comprovo, satisfet, que les cames encara m'aguanten. Anem a parar a l'asfalt de la carretera i ens dirigim a l'entrada d'Uga.

El ritme s'incrementa i malgrat això aconsegueixo acostar-me al corredor 312 que m'ha anat servint de referència durant més de mitja cursa. Em sap greu, però l'acabo passant a uns 300 metres de l'arribada. Veig que els que porto al davant ja no els atraparé i em limito a conservar la meva posició. Entro en solitari i els de Desnivel Conejero em fan aquesta foto:

A l'arc d'arribada la multitud espera i, en creuar-lo, el mateix Keneth Gasque en persona, em dóna la mà, m'agraeix la meva participació i em penja una medalla d'un record que no se m'esborrarà.

Finalment, 1:39:26, posició 54 (de 376 finishers) i 13è de la meva categoria (40-44 anys).

Potser podria haver anat un xic més ràpid durant tota la cursa, però acabo satisfet amb el rendiment que he donat.

Insisteixo, si mai aneu a Lanzarote per aquestes dates (mitjans, finals de juny), feu-la. És una gran experiència.

Salutacions!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada