diumenge, 10 de març de 2013

10 de març de 2013 - Pujada a la Mola


Cada dia se n’aprèn. N’hi ha, però, que més que en d’altres.

Inicialment havíem quedat per anar a córrer a La Mola l’Àlex, El Toni Rubio i un servidor.  De camí cap al pàrquing, perquè el punt de trobada era a La Torre de l’Àngel i el cotxe es feia necessari, m’he trobat amb el Pep Moliner i, aprofitant que portava també rumb Nord, l’he acostat cap a la tarima on havia quedat amb les Nenazas, també a les vuit que és l’hora on sempre comencen a gestar-se totes les grans aventures.

Acomiadat el Pep i arribat sense novetat al punt inicial de la sortida, m’he alegrat de trobar allà esperant al Toni Del Moral. Després un se n’adona que les coses no passen per simple atzar i que en realitat segueixen un pla ocult.

Al poc temps, i per aquest ordre, han arribat el Toni Rubio i l’Àlex. El Toni vestit com si anés a fer la Trail de Barcelona i l’Àlex amb les seves flamants voladores de muntanya.

El temps sol ser un dels temes recorrents a les converses d’ascensor. D’ascensor no n’hi havia, tot i que ens quedava un bon tros d’ascens que encara no havia ni començat, però el fet és que, malgrat coneixer-nos com ens coneixem i tenint tants temes de conversa com tenim, del temps en vam parlar. Notàvem més fred del que havíem previst, però de debò que no sóc capaç de recordar amb precisió el moment a partir del qual el temps va passar a ser accessori.

La idea era pujar La Mola passant per la Canal del Pi Tort, però les coses van anar de mica en mica torçant-se, com no podia ser d’una altra manera. El pi en qüestió continua sent un misteri per mi.

En un tres i no res vam perdre la pista que ens havia de dur a la Canal del Pi Tort, just al poc de passar pel costat d’una mena de masia que hi ha ben a prop de la Torre de l’Àngel deixant de banda el camí que porta a Can Robert. El camí estaba guixat amb senyals i hi havia cintes als arbres i arbustos per senyalitzar el pas d’una cursa de BTT amb la qual mai vam coincidir. Era absolutament impossible, però encara no ho sabíem.

En moments com aquest te n’adones que la vida és una successió d’això, de moments. Aquests moments no se sap ben bé el que duren individualment i quan te n’adones ja estàs vivint un altre de ben diferent. Sempre passen un darrere d’un altre, inexorablement. De tant en quant, algun d’aquests moments rep el nom de decisió i pot esdevenir un punt d’inflexió: un punt a partir del qual la realitat i la vida prenen un altre camí. Un camí on la diferencia entre correcte o equivocat depèn de petits detalls que no semblen tenir importancia però sí poden tenir importants conseqüències. De vegades tens elecció i de vegades no. De vegades, tenir elecció no vol dir triar la correcta o sí... De vegades el més petit detall pot fer que els esdeveniments que passen a partir d’un moment concret canviïn el seu curs de la forma més inesperada i imprevista.

Sense adonar-nos, ja estavem fent camp a través per llocs cada cop menys explorats i completament desconeguts per nosaltres, les esgarrapades a bona part de la nostra anatomia constitueixen una prova irrefutable. Havíem de parar atenció a terra per no ensopegar amb les pedres i les arrels i tampoc relliscar sobre les roques mullades, alhora que paràvem atenció a les branques dels arbres que ens sortien al pas, d’aquestes el Toni Del Moral se’n portà un record en forma de petit trau al cap, sense conseqüències afortunadament.

En aquests moments també te n’adones del significat que prenen paraules que sovint utilitzem de manera més frívola. A banda, de les paraules que, al final de l’aventura va apuntar l’Àlex (perill, aigua, religió i muntanya), i que tindran el seu paper en aquesta breu historia, per damunt de totes en destaca una que és “company”.

Estem acostumats a sentir-la freqüentment: – “Mira, aquell és el seu company de pis”- dius. Aquí “company” sembla que sigui un que passa per allà i que per simple interés paga a mitges un lloguer, però que fa la seva i no vols que t’emmerdi amb les seves paranoïes ni viceversa.
A la muntanya, però, la paraula “company” pren una altra dimensió. La més gran de totes les que pugueu imaginar.

No sé en quin punt d’aquest track que ha penjat l’Àlex, les coses se m’han complicat una miqueta. Possiblement si hagués anat sol no m’hauria embolicat amb corriols raros que no saps on van a parar, però clar, com abans hem vist, la vida són moments que depenen de petits detalls, de decisions… I quan una es pren, moltes de les que feia un instant eren possibles, deixen de ser-ho.

Tot això per dir que si, per un casual, jo hagués anat sol i hagués decidit embolicar-me per on hem acabat passant avui, potser no hi hauria aquesta historieta escrita (algú potser ho hauria agraït, qui sap…).

El fet és que de mica en mica he anat prenent consciència que la muntanya i jo no som una de les parelles millors avingudes. La muntanya és fascinant, però també pot ser cruel i no tenir misericòrdia. A la que hi ha una roca mullada, he descobert que sóc capaç de relliscar-hi a sobre de qualsevol de les cent divuit maneres possibles que n’hi ha.
Mirar de grimpar una paret de roca humida només amb les mans és per mi impossible. Sort dels companys que hem dit abans, i que allà on no podien les meves mans hi podien les seves.

Arribat aquest punt de l’aventura, prens consciència del significat de l’expressió “punt de no retorn”. Quan et trobes davant d’un, o millor dit, el deixes enrrere, tens ben clar que tornar enrrere deixa de ser una opció. No tornaràs perquè ja saps el que hi ha i t’estimes més anar cap endavant sense tenir ni puta idea del que et trobaràs. És fort, potser irracional i tot, però som així.

Ara arriba la part de la historieta on el Paco s’enfronta amb els seus fantasmes i pors ocultes. Per sort per a ell, no lliurarà aquest combat pas sol.

Si abans se m’havien complicat les coses una mica perquè relliscava fent grimpadetes i necessitava alguna que altra empenta per passar a l’altra banda, aquí ja assolim un altre nivell.
No sé com es diu el lloc, l’Àlex m’ha confessat no saber-ho, tot i que ell ja n’havia passat abans. Ara us dic que la meva intenció, al menys de moment, és passar-lo una única vegada a la vida. Amb això en tinc prou.

Cadascú, com a individu, com a persona, té, no sé si dir virtuts i defectes, però sí al menys trets definitoris o característiques especifiques. Coses que a un se li donen bé i altres que no. Dintre de les que sabem que no se’ns donen bé n’hi ha algunes que evitem a tota costa. És pur instint de supervivència i no pas una qüestió de sentit del ridícul.

En el lloc que l’Àlex no sap com es diu i que jo trigaré a tornar a visitar, he rebut un cúmul de sensacions en un interval extraordinàriament reduït de temps. Tant, diria, que no he estat capaç de processar-les adequadament. Jo de màquina tinc el que Espanya de solvència financera, però les màquines quan no són capaces de processar es queden penjades i arribat a aquesta mena de congost del que no coneixem el nom, m’he quedat per un instant bloquejat.

Per una banda, el maleït concepte de punt de no retorn: sabia que era impossible tornar per on havia vingut i per una altra el saber que t’enfrontes cara a cara amb la pitjor de les fòbies que em conec: acrofòbia o por a les altures.

Quan m’enfilo a una escala no estic gens còmode, però vaja, des de dos o tres graons estant, la pots gestionar de sobres. Si hi sóc a dalt d’un lloc elevat, però hi ha una barana, cap problema: m’agafo i hi trec el nas. El problema apareix quan tinc la sensació d’anar exposat sense cap barrera, sense cap mesura de protecció entre la meva persona i el perill.

Llavors el cap em comença, a tota velocitat, a projectar possibles visions del futur. A la majoria d’elles rellisco i la gravetat del planeta m’engoleix irreversiblement. I mentrestant sento l’acceleració que creix, els impactes que rebo i que em trenquen, la desesperació de no tenir res on agafar-me i que imminentment un fos a negre posarà punt final a una existència, la meva.

Llavors, quan més txungo pinta tot, apareix Superman. Porta malles, però no capa. Jo estic ben fotut, lligat de mans i peus  amb una cadena de la meva kriptonita personal que m’oprimeix el cos i la ment. El Toni Del Moral no se’m porta volant a l’altra banda del congost, però sí que és capaç d’interposar-se entre mi i el pendent relliscós al final del qual habita l’horrible monstre que devora als desgraciats com jo que rellisquem.

Per un moment sento que les coses van a pitjor: si no hi puc passar jo, com collons passaran dues persones a la vegada? I si caic i arrossego al Toni en la meva caiguda? No m’ho podria perdonar mai, encara que, clar, tampoc tindria gaire temps per tenir remordiments…

El cas és que em porta de la mà i no sé quines paraules diu que em començo a sentir més tranquil. Sento com el control em retorna, com el peu esquerre primer i el dret després comencen a avançar cap a l’única sortida. El pensament de que un petit error pot provocar una gran desgràcia encara és present, però miro d’atenuar-lo. A l’altra banda esperen l’Àlex i el Toni Rubio, quina paciència! Finalment, acabem de creuar el congost de més de set-cents quilòmetres d’amplada i dec sentir una sensació semblant a la d’un segrestat acabat d’alliberar just en donar l’últim i definitiu pas. Ni tant sols em giro per tal de no veure-ho mai més. El congost ha quedat enrrera i és un nou punt de no retorn.

Encara quedaven algunes grimpadetes i un pas per un lloc anomenat la Llosa de la Balma, segons recordo que l’Àlex va dir, i on es va permetre de bromejar fent-me creure que havíem de passar per un altre lloc de difícil accés. Però, el pitjor ja havia passat.

En uns pocs minuts ja teniem la Mola a tocar i, com si no volguéssim molestar, vam passar ràpidament de llarg amb direcció Can Robert a través del Camí del Monjos versió Àlex, és a dir, intercalant variants que mai havia fet i que, si fa no fa, anaven a parar al mateix lloc. Això sí, esquivant, a banda de les arrels i pedres del camí, a la munió incessant d’excursionistes que venien en sentit contrari al nostre.

Un cop sobre la pista, que dic la pista, el Passeig dels Camps Elisis de Can Poble, ja em sentia novament al meu element i els peus em tocaven el cul intentant mantenir-me a l’estela de l’Àlex i el Toni Del Moral.

Finalment, i just passades les tombes de Can Robert (les tombes, quines coses!) el Toni Rubio va ensopegar amb una arrel i va caure. Bé, imagino que va ser així. Lamentablement, segons l’Àlex, ens ho vam perdre i no més vam sentir un soroll acompanyat d’una exclamació que no reproduiré. Encara no m’explico com és que, amb tot els llocs que vam passar, només hi hagués una sola caiguda.

Afortunadament, penso, i espero que el Toni ho acabi de confirmar, la caiguda només va ser un petit ensurt sense conseqüències.

Poc després ja ens trobàvem al costat dels nostres cotxes i enmig del petit dispositiu d’assistència de la Marxa dels Tres Monestirs que avui se celebrava i parlant sobre la nostra darrera experiència a la muntanya i com, malgrat no ser creient, avui gairebé m’hi torno.

Vaig passar les de Caín, però si és veritat que el destí està escrit i que aquesta historia s’havia d’escriure, escrita queda.

Gràcies per arribar a llegir fins aquí. Un cop més comprovo satisfet que els entrenaments als que ens sotmetem no només proporcionen resistència física.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada