Sembla mentida com, després de
fer els quilòmetres que li faig al Parc de Vallparadís, encara tingui ganes de
fer-los a ritme de competició. Però aquesta cursa no és com córrer a casa, és
córrer a casa directament i no volia deixar passar l'ocasió.
Primer de tot, felicitar als
companys de l'AREC Jordi Carrillo (34:55, lloc 35è) i Juan Carlos Álvarez
(38:53, lloc 92è). Ha estat una sort coincidir amb ells abans de l'inici,
escalfar plegats i fer passar els nervis que sempre hi ha abans d'una cursa.
Hem procurat deixar el pavelló de l'AREC ben amunt.
Coneixia molt bé el circuit de la
cursa i sabia com n'era de dur i exigent, els més de 80 m de desnivell
positius, la majoria d'ells en els primers quatre quilòmetres, són la millor
prova. Els entrenaments de muntanya m'estan servint per córrer més ràpid a les
pujades i avui ho he notat, tot i que acuso el contratemps de fa unes tres setmanes (però no m'ha de servir com a excusa).
Puntualment, i al lloc
preestablert, s’ha donat la sortida de la cursa: a les portes de la Zona
Esportiva Municipal de Can Jofresa. Hi havia més de 400 inscrits, dels quals n’han
finalitzat la prova 375. M’he situat a la tercera filera de corredors i al tret
de sortida hem sortit com a fletxes i abans d’entrar al parc anàvem a un promig
de 3:36/Km, realment explosiu perquè el tram era de pujada. Instintivament, i
per supervivència perquè conec a la perfecció l’infern del Vallparadís, he
aixecat el peu del gas i he deixat que els primers espases es distanciessin. Dintre
de la part sud del parc ha caigut el primer km, en 3:56, prou ràpid.
Crec que no estava tot el fi que
hauria desitjat, altres dies entrenant he tingut millors sensacions que les d’avui,
així que he procurat mantenir un ritme “còmode” en la mesura del possible i no
deixar escapar gaire als corredors del meu davant.
Molt poca gent passejant al parc
durant la cursa, per una part bé perquè així no molesten, però per l’altra ens
hauria agradat una mica d’animació i ambient (Sigh!).
Ha estat especialment dura la
rampa de sortida del parc de Vallparadís al parc del Cementiri Vell, allà
tothom queda clavat. No són més de 25 ó 30 metres, però no exagero si dic que
el pendent deu ser proper al 20%. Sincerament, aquestes banderilles que l’organització
posa als participants a les curses urbanes desllueixen la competició, però
trobo que no hi havia més remei que treure els corredors del Parc per evitar el
més que probable tap que s’hauria format en els gronxadors d’abans de les
escaletes que hagués arribat en només dos-cents metres. Des d’allà, i com hem
pogut, hem pujat novament pel carrer de la Mare de Déu del
Pilar (l’única que no hi és a Ca n’Anglada i sempre confon la gent) i hem
creuat el pont del Cementiri Vell per tornar a entrar al Vallparadís. El segon
km, d’ascens total, ha sortit a 4:20, trobo que una mica lent, però avui les
cames no marxaven del tot fines.
Novament dintre del parc, hem
passat pel racó que s’anomena Hort dels Frares, just a sota del pont de la
Jacquard, i hem anat a cercar el Torrent de les Bruixes amb la temible ascensió
fins el Passeig del 22 de juliol. Allà he aconseguit guanyar un pocs llocs més
i retallar als que anaven davant meu. He completat el km 3, el més dur del
recorregut en 4:25. Llàstima, però és tot el que he pogut fer. Tampoc hagués
servit de gaire baixar 10 segons això i haver-ho pagat en els quilòmetres
finals, no?
Hem arribat a la Placeta que hi ha
a tocar de l’avinguda Jaume I, on hi havia l’avituallament líquid i, tot i que
tothom agafava ampolla, m’he estimat continuar sense. Al ritme que anava no m’hauria
entrat ni una gota i els que em coneixeu sabeu que el sistema de refrigeració
el porto de sèrie i ja us dic que estava a ple rendiment, malgrat els 13º C!
A partir d’allà començava el
retorn cap a les pistes de Can Jofresa. Ara el circuit seria, en promig,
descendent. Noteu que he dit en promig. Un cop creuat novament el passeig del
22, hem anat a fer una visita llampec a l’Antic Poble de Sant Pere (un mete y
saca rapidito) i hem anat a l’encalç del Parc de Vallparadís. Com veieu, molts
carrers i molt frena, tomba, frena, gira, engega, apreta, ufff! El km 4, que
enacara tenia trams ascendents, se m’ha passat en 4:10.
Novament a l’interior del Parc
començava l’ansiat descens. Però si pensàveu que seria un descens a tomba
oberta, traieu-vos la idea del cap: és impossible mantenir la velocitat quan
constantment has de fer girs de 90º i 180º! Així que a empentes i rodolons i fent l’acordió, hem anat menjant-nos el
quilòmetre 5 de la cursa: 4:01, just al costat del Castell Cartoixa.
Creuem l’avinguda Jacquard, que
bé la policia donant-nos pas en un semàfor que sempre trobo vermell!, i tornem
a endinsar-nos a la part més “corrible” del parc. Novament descens en
ziga-zaga, traccionant, tirant de quàdriceps al frenar i de bessons a l’impolsar.
Muscularment, cursa dura i exigent. Ara, amb la cursa més estirada ens podem permetre
passar pels gronxadors de les escaletes i “a saco” que fa baixada (esquitxada
de continues pujades en els moments més inoportuns, clar, però això jo ja ho
sabia). Arribo al llac-piscina (km 6) en 3:45.
Sé que queden poc més de 2 quilòmetres
per acabar, encara, però, queda una altra pujadeta, la que va a menar al pont
que hi ha a l’alçada de l’escola President Salvans, just allà encara
aconsegueixo avançar una posició més, però el grupet de quatre-cinc unitats que
porto al davant no l’atrapo. Retallo a les pujades, se m’escapen a les
baixades, arggghh! Cau el km 7 en 3:56.
A aquestes alçades trobo que les
forces han minvat, però que encara em queda gasolina pel final, pensó que ja
només queden dues pujadetes de res i que tindré el tartà de les pistes sota els
meus peus ben aviat.
Sortim definitivament del
Vallparadís i anem a buscar les pistes. Intento reservar forces pel final, si
aconseguís atensar-m’hi als de davant i lluitar per una plaça més… Porto un corredor al davant que em va
mantenint la distància, uns 25 ó 30 metres. Aguanta la primera rampa bé i
controlo que no se m’escapi a la baixada. Entrem, per fi, a la zona esportiva,
abans però una altra banderilla més: la rampa d’accés al circuit concèntric,
que n’és de mal parit aquest tram. Apreto les dents i la respiració va amb
dificultat. Arribo al km 8 en 4:00.
Entrem a les pistes. El grupet de
davant meu s’ha estirat i veig que no podré atrapar els primers. Sé que queden
300 metres i poc de pista. En cap moment miro enrrere, però sé que cap dels que
he avançat abans em passaran. Enfilo la contrarecta de meta i penso que puc
anar a pel corredor que tinc al davant. Cal improvisar la táctica. Intueixo que
ell no incrementarà el ritme si no l’ataco. Només he de procurar acostar-m’hi
el suficient però sense que consideri que puc ser una amenaça. Passen els 100
metres de la contrarecta i anem a pel darrer revolt. No estic gaire més a prop
d’ell que a l’inici de la contrarecta, però pensó que un cop sortim del revolt
tindré espai suficient per atacar-lo. Allà, al bell mig del revolt, el Toni del
Moral, que estava entre el public ve a peu de pista, m’esperona i deicideixo fer
un sprint a fons que arrenca just en sortir del revolt.
El corredor de davant se n’adona
de les meves intencions i canvia el ritme, apreto tot el que puc i els peus em
donen cops al cul, sento que des de la megafonia l’speaker comenta la jugada,
però vaig tan encegat que no entenc ni una sola paraula, la cridòria dels allà
aplegats s’incrementa.
M’agraden molt aquests moments. Són pels
que val la pena fer la cursa. Enrrera queda el patiment, t’oblides de
dosificar, ja no importa la teva resistència, ara només compta el que les tevés
cames i només les teves pròpies cames poden donar de sí. M'aïllo mentalment i ara sóc conscient que ja no tindré la limitació de l'oxigen, amb el que faci amb la darrerea inhalació n'hauré de tenir prou, la resta de l'energia haurà de ser als meus i músculs i si no hi és, no funcionarà.
L’adrenalina flueix
pel meu organisme i sento el seu efecte, és ben bé com si la bombona de
nitrogen que porten alguns Fords Mustang hagués estat activada. Sento l’energia
que m’envaeix, sé, però, que será un foc d’encenalls i que l’hauré d’aprofitar
al màxim. La velocitat de l’aire és més gran i, malgrat això, tot va com a
càmera lenta. Veig que la distància amb el corredor de davant s’escurça, l’atrapo,
sí, l’estic atrapant!, m’obro un carrer a la dreta, em poso a la seva alçada, i
penso que ara no puc fallar: si desenvaino es per fer l’estocada.
Apreto encara
més, sense importar-me si en aquell moment el cor m’estallarà o no, les cames
em responen i aconsegeuixo obrir distància, ja només queden uns 30 metres i sé que
guanyaré aquella posició.
Creuo la línia i aturo el crono
en 33:43, el promig dels últims 360 metres ha estat a 3:20, i el de la cursa en
total de 4:02/km. Sabia que em costaria molt acostar-me els 4:00. Però, finals
com aquest fan que t’agradi aquest esport. Em giro i felicito al corredor al
que he avançat. Molt esportivament encaixem les mans. Aprende, Mourinho!
En resum: sabia que seria una
cursa duríssima, i així ha estat. Molt trenca-cames, molt puja-baixa i sant
tornem-hi, molt tomba, gira i regira, molt frena, accelera i torna a frenar.
Certament, si hagués estat un 5K ó un 10K no és gens recomanable per fer marca,
però com que és una cursa amb una distància “diferent”, que la conec pam a pam
i que és com córrer al passadís de casa, no podia perdre-me-la.
Físicament m’ha faltat una mica
de punch a la part inicial de la cursa i sembla com si hagués despertat una
mica, i tard, a la part final. Potser és per això que he pogut desplegar forces
al final, bé, jo què sé! Fora rotllos!
El cas és que acabo content, 20è lloc a
la classificació general de 375 corredors arribats i on el vencedor ha
necessitat 28:01 per cruspir-se els més o menys 8.360 metres de la proba.
Fins la propera i disculpeu el totxo!
Córrer no és de covards. Fugir,
sí.
