diumenge, 7 d’abril de 2013

1a. Cursa Barcelonista de Sant Joan de Vilatorrada (10K), 7 d'abril de 2013.


Nit de dissabte, assegut al peu del llit i amb el dilema de quin parell de sabatilles fer servir per la cursa del diumenge. Remuntant-nos segles enrrere, i fent un símil, d’aquestes nits en deien de vetlla d’armes. Finalment, m’acabo decidint per les armes més lleugeres que tinc, en detriment del confort i l’estabilitat. És una aposta, com d’altres que fem dia rere dia sense adonar-nos-en. Agafo la del peu dret, la descordo, la hi passo el xip groc i la torno a cordar: alea jacta est i ja tenim el Juli César a l’altra banda del Rubicon.

Es fa diumenge i cap allà a les vuit agafem el cotxe i cap a Sant Joan que hi falta gent. Arribem abans de les nou, aparquem i anem a buscar el dorsal. Ja es nota l’ambient de cursa i només cal seguir la música, que cada cop sona més forta, per trobar el lloc. Ens despatxen ràpid (dorsal i bossa del corredor) i anem a la cerca d’una cafetería per fer passar el fred del Bages a la meva acompanyant i sherpa en aquestes ocasions.

Queden uns vint minuts per la sortida i penso que és bo fer un petit escalfament. Em trobo per sorpresa amb el Xavier Duran, vell conegut meu de l’època en què sortíem a entrenar plegats en bicicleta i em comenta que vol fer uns 38’. Li dic que, més o menys, aquest és el meu objectiu i que, si no li sap greu, aniré amb ell.
Ens situem el millor que podem a la sortida (tercera-quarta fila) i esperem el tret. Calculo que hi deu haver uns quatre-cents participants que desafiaran la distància i el fred matí (5º) que ens acompanyarà durant la cursa. Lamentablement, tret de la del Xavi, cap cara em resulta familiar entre el pelotó.

Aquesta cursa, primera edició, és un circuit de cinc quilòmetres al que cal donar dues voltes i pressumeix de ser de les més planes de Catalunya i de ser adequada per aconseguir marca a la prova de deu mil metres. Aviat ho veurem.

Es dóna la sortida i sortim en estampida, com quan obren les portes dels grans magatzems en época de rebaixes. Anem sortejant als corredors que jo anomeno optimistes i prenem posicions. Després d’una breu pujadeta, el terreny fa baixada i veig al Xavi uns pocs metres davant meu i m’hi acosto. Quan tinc ocasió, miro el rellotge i veig que anem per sota de 3’30”/km. El Xavi em va comentar que ell corre per polsacions i que aminora el ritme si li pugen gaire, veig que de moment no és el cas.

Començo a tenir experiència en aquestes situacions i me n’adono de seguida que, tot i trobar-me fort perquè acabem de començar, si seguim a aquest ritme ho acabaré pagant al final i que he de ser més conservador. Vaig controlant en tot moment d’anar dins dels temps de referència (3’50”/km – 3’54”/km) i veig com el Xavi, poc a poc, es va allunyant.

Passem el primer mil en 3:49. Bé, anem bé. Veig que em passen bastants corredors, però jo faig la meva. M’atrapa un grup on va la primera noia classificada. Escolto que volen anar més o menys a 4’/km i penso que pot anar-me bé com a referència. La noia es diu Meritxell i és una celebrity al seu poble perquè la saluda tothom!

Cauen els quilòmetres dos i tres, que pràcticament són rectes, en 3:55 i 3:51 i després d’enfilar un tram de lleuger pendent ascendent, fem un tram de baixada per anar a  cercar el quilòmetre quatre. Encara vaig bé, però aquest quart quilòmetre surt més lent que els primers: 3:59. Si no em recupero, no ho aconseguiré.

Estem a punt de fer la primera volta al circuit, completament urbà, i passo sota l’arc d’arribada en uns 19:20. Me n’anadono que els quilòmetres del gps no coincideixen ben bé amb els marcats del circuit i que probablement me’n surti una mica menys. Bé, mentre faci marca, cap problema i si baixo de 39’, encara millor.

Declino l’oferiment d’aigua del quilòmetre cinc i segueixo a bon ritme. Trobo que en un 10K, al menys en aquest, no val la pena. Se’t trenca el ritme i no beus a gust. Aprofito per desempallegar-me del grup de la noia i anar a la cerca de més corredors. Al tram ascendent que ja conec, passo amb relativa facilitat altres corredors. Faig el quilòmetre sis en 3:52.

Normalment, a les curses de deu mil, el punt crític es troba entre els quilòmetres 6 i 8. Espero en qualsevol moment la defallida, però mentrestant recupero alguna posició més (no tinc ni idea de la que porto i el Xavi deu anar anys llum per davant meu).

Una mica abans del meu quilòmetre set, veig que ve de cara el cotxe del cronometratge que marca uns 25:00 i el Redouan Nour, que és de Terrassa, com a cap de cursa, corrent en solitari al darrera. Li falta bastant menys que a mi per acabar, quina màquina!

Completo el quilòmetre set en 3:54, just el ritme per aconseguir fer 39:00. Penso que m’agradaria apretar una mica més, sé que ara ve el tram de baixada, però procuro no emocionar-me gaire perquè després vindrà el quilòmetre vuit (el germà bessó del quilòmetre quatre d’amarg record a la volta anterior).

El quilòmetre vuit se’m fa molt dur. Vaig alternant posicions amb un parell de corredors que durant total la cursa han portat un ritme semblant al meu. Als trams de pujada els supero i a les baixades i pla em recuperen. Torno a fer aquest quilòmetre en el mateix temps que la volta anterior 3:59. Veig que vaig primer d’un grupet i que a uns trenta-quaranta metres per davant n’hi ha un altre que no puc atrapar.

Ara ve la part decisiva. Fins aquí he aconseguit portar un ritme acumulat com per acomplir no només l’objectiu de fer millor marca personal, sino de baixar fins i tot de trenta-nou minuts. Vaig mirant el gps i veig com li costa de marcar aquests darrers centenars de metres que em resten. Vaig regulant tant bé com puc, intentant no perdre ritme, però conservant energia per tenir forces per al final. Sento al darrera que van animant la Meritxell que ahir dissabte es va proclamar campiona d’Espanya de deu mil metres en categoria promeses.

Recordo que la distància que marca el meu gps no coincideix amb la marcada per l’organització i el darrer revolt m’arriba abans del que m’esperava. Faig un canvi de ritme sec i brusc, poso el cor a 162 ppm i apunt estic d’atrapar al grup que anava per davant meu, però em quedo sense espai perquè em trobo la línia d’arribada. Miro el crono en creuar l’arc i veig la xifra de 38:37: ho he aconseguit! Anava tan concentrat, que de sobte recordo que he de parar el meu rellotge i ho faig uns segons tard. L’aturo en 38:34, sempre l’engego quan passo per la sortida (mai quan donen el tret).

Finalment, temps real de 38:32 i posició 65 de la general i 17 de la meva categoria. He acabat amb bones sensacions, patint, però amb la sensació d’haver-ho pogut fer fins i tot un xic millor. He fet dues voltes pràcticament calcades a 19:16 cadascuna,  o sigui, que he anat mantenint i regulant el ritme durant tota la cursa i recuperant posicions, que és el que millor gust de boca deixa. Noto que no estic tant fi com fa tres setmanes, però estic, dintre de les meves possibilitats, en un bon nivell.

El circuit, certament, és ràpid i força bo per aconseguir marques. Finalment +35m de desnivell que era justament el que deia l’organització.

Ha vençut el Redouane Nur amb 31:06 i la Meritxell Soler Delgado ha entrat just darrera meu amb 38:39. El Xavi Duran del Club Natació Terrassa ha aconseguit entrar en el lloc 47 amb 37:29, ja deia jo que millor no haver-lo intentat seguir.

Ara és moment de tornar agafar el calendari i fixar-se un nou objectiu. Baixar de 38? Qui sap… Sé que encara tinc pendent intentar fer mmp en mitja marató, però avui he aconseguit un dels grans objectius de la meva temporada.

Gràcies, un cop més, per la vostra paciència! I gràcies a tota la família egaramossenaire. Un cop més, sense vosaltres, no hauria estat possible. Special thanks to Mr. Àlex Castells per deixar-me perseguir-lo quan surt a fer sèries i compartir alguns grans moments per Vallparadís i els nostres entorns.

Avui una crònica amb final feliç i no una crónica d’una paranoïa…

Fins aviat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada