Nit de dissabte, assegut al peu del llit i
amb el dilema de quin parell de sabatilles fer servir per la cursa del diumenge.
Remuntant-nos segles enrrere, i fent un símil, d’aquestes nits en deien de
vetlla d’armes. Finalment, m’acabo decidint per les armes més lleugeres que
tinc, en detriment del confort i l’estabilitat. És una aposta, com d’altres que
fem dia rere dia sense adonar-nos-en. Agafo la del peu dret, la descordo, la hi
passo el xip groc i la torno a cordar: alea
jacta est i ja tenim el Juli César a l’altra banda del Rubicon.
Es fa diumenge i cap allà a les vuit agafem
el cotxe i cap a Sant Joan que hi falta gent. Arribem abans de les nou,
aparquem i anem a buscar el dorsal. Ja es nota l’ambient de cursa i només cal
seguir la música, que cada cop sona més forta, per trobar el lloc. Ens
despatxen ràpid (dorsal i bossa del corredor) i anem a la cerca d’una cafetería
per fer passar el fred del Bages a la meva acompanyant i sherpa en aquestes
ocasions.
Queden uns vint minuts per la sortida i penso
que és bo fer un petit escalfament. Em trobo per sorpresa amb el Xavier Duran,
vell conegut meu de l’època en què sortíem a entrenar plegats en bicicleta i em
comenta que vol fer uns 38’. Li dic que, més o menys, aquest és el meu objectiu
i que, si no li sap greu, aniré amb ell.
Ens situem el millor que podem a la sortida
(tercera-quarta fila) i esperem el tret. Calculo que hi deu haver uns quatre-cents
participants que desafiaran la distància i el fred matí (5º) que ens
acompanyarà durant la cursa. Lamentablement, tret de la del Xavi, cap cara em
resulta familiar entre el pelotó.
Aquesta cursa, primera edició, és un circuit
de cinc quilòmetres al que cal donar dues voltes i pressumeix de ser de les més
planes de Catalunya i de ser adequada per aconseguir marca a la prova de deu
mil metres. Aviat ho veurem.
Es dóna la sortida i sortim en estampida, com
quan obren les portes dels grans magatzems en época de rebaixes. Anem sortejant
als corredors que jo anomeno optimistes i prenem posicions. Després d’una breu
pujadeta, el terreny fa baixada i veig al Xavi uns pocs metres davant meu i m’hi
acosto. Quan tinc ocasió, miro el rellotge i veig que anem per sota de 3’30”/km.
El Xavi em va comentar que ell corre per polsacions i que aminora el ritme si
li pugen gaire, veig que de moment no és el cas.
Començo a tenir experiència en aquestes
situacions i me n’adono de seguida que, tot i trobar-me fort perquè acabem de
començar, si seguim a aquest ritme ho acabaré pagant al final i que he de ser
més conservador. Vaig controlant en tot moment d’anar dins dels temps de referència
(3’50”/km – 3’54”/km) i veig com el Xavi, poc a poc, es va allunyant.
Passem el primer mil en 3:49. Bé, anem bé. Veig que em
passen bastants corredors, però jo faig la meva. M’atrapa un grup on va la
primera noia classificada. Escolto que volen anar més o menys a 4’/km i penso que
pot anar-me bé com a referència. La noia es diu Meritxell i és una celebrity al
seu poble perquè la saluda tothom!
Cauen els quilòmetres dos i tres,
que pràcticament són rectes, en 3:55 i 3:51 i després d’enfilar un tram de
lleuger pendent ascendent, fem un tram de baixada per anar a cercar el quilòmetre quatre. Encara vaig bé,
però aquest quart quilòmetre surt més lent que els primers: 3:59. Si no em
recupero, no ho aconseguiré.
Estem a punt de fer la primera
volta al circuit, completament urbà, i passo sota l’arc d’arribada en uns
19:20. Me n’anadono que els quilòmetres del gps no coincideixen ben bé amb els
marcats del circuit i que probablement me’n surti una mica menys. Bé, mentre
faci marca, cap problema i si baixo de 39’, encara millor.
Declino l’oferiment d’aigua del
quilòmetre cinc i segueixo a bon ritme. Trobo que en un 10K, al menys en
aquest, no val la pena. Se’t trenca el ritme i no beus a gust. Aprofito per
desempallegar-me del grup de la noia i anar a la cerca de més corredors. Al
tram ascendent que ja conec, passo amb relativa facilitat altres corredors.
Faig el quilòmetre sis en 3:52.
Normalment, a les curses de deu
mil, el punt crític es troba entre els quilòmetres 6 i 8. Espero en qualsevol moment
la defallida, però mentrestant recupero alguna posició més (no tinc ni idea de
la que porto i el Xavi deu anar anys llum per davant meu).
Una mica abans del meu quilòmetre
set, veig que ve de cara el cotxe del cronometratge que marca uns 25:00 i el
Redouan Nour, que és de Terrassa, com a cap de cursa, corrent en solitari al
darrera. Li falta bastant menys que a mi per acabar, quina màquina!
Completo el quilòmetre set en
3:54, just el ritme per aconseguir fer 39:00. Penso que m’agradaria apretar una
mica més, sé que ara ve el tram de baixada, però procuro no emocionar-me gaire
perquè després vindrà el quilòmetre vuit (el germà bessó del quilòmetre quatre
d’amarg record a la volta anterior).
El quilòmetre vuit se’m fa molt
dur. Vaig alternant posicions amb un parell de corredors que durant total la
cursa han portat un ritme semblant al meu. Als trams de pujada els supero i a
les baixades i pla em recuperen. Torno a fer aquest quilòmetre en el mateix
temps que la volta anterior 3:59. Veig que vaig primer d’un grupet i que a uns
trenta-quaranta metres per davant n’hi ha un altre que no puc atrapar.
Ara ve la part decisiva. Fins
aquí he aconseguit portar un ritme acumulat com per acomplir no només l’objectiu
de fer millor marca personal, sino de baixar fins i tot de trenta-nou minuts. Vaig
mirant el gps i veig com li costa de marcar aquests darrers centenars de metres
que em resten. Vaig regulant
tant bé com puc, intentant no perdre ritme, però conservant energia per tenir
forces per al final. Sento al darrera que van animant la Meritxell que
ahir dissabte es va proclamar campiona d’Espanya de deu mil metres en categoria
promeses.
Recordo que la distància que
marca el meu gps no coincideix amb la marcada per l’organització i el darrer
revolt m’arriba abans del que m’esperava. Faig un canvi de ritme sec i brusc,
poso el cor a 162 ppm i apunt estic d’atrapar al grup que anava per davant meu,
però em quedo sense espai perquè em trobo la línia d’arribada. Miro el crono en
creuar l’arc i veig la xifra de 38:37: ho he aconseguit! Anava tan concentrat,
que de sobte recordo que he de parar el meu rellotge i ho faig uns segons tard.
L’aturo en 38:34, sempre l’engego quan passo per la sortida (mai quan donen el
tret).
Finalment, temps real de 38:32 i posició
65 de la general i 17 de la meva categoria. He acabat amb bones sensacions,
patint, però amb la sensació d’haver-ho pogut fer fins i tot un xic millor. He
fet dues voltes pràcticament calcades a 19:16 cadascuna, o sigui, que he anat mantenint i regulant el
ritme durant tota la cursa i recuperant posicions, que és el que millor gust de
boca deixa. Noto que no estic tant fi com fa tres setmanes, però estic, dintre
de les meves possibilitats, en un bon nivell.
El circuit, certament, és ràpid i
força bo per aconseguir marques. Finalment +35m de desnivell que era justament el
que deia l’organització.
Ha vençut el Redouane Nur amb
31:06 i la Meritxell Soler Delgado ha entrat just darrera meu amb 38:39. El
Xavi Duran del Club Natació Terrassa ha aconseguit entrar en el lloc 47 amb
37:29, ja deia jo que millor no haver-lo intentat seguir.
Ara és moment de tornar agafar el
calendari i fixar-se un nou objectiu. Baixar de 38? Qui sap… Sé que encara tinc
pendent intentar fer mmp en mitja marató, però avui he aconseguit un dels grans
objectius de la meva temporada.
Gràcies, un cop més, per la vostra
paciència! I gràcies a tota la família egaramossenaire. Un cop més, sense
vosaltres, no hauria estat possible. Special thanks to Mr. Àlex Castells per deixar-me perseguir-lo quan surt
a fer sèries i compartir alguns grans moments per Vallparadís i els nostres
entorns.
Avui una crònica amb final feliç
i no una crónica d’una paranoïa…
Fins aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada