diumenge, 9 de juny de 2013

Cursa del Poble Nou 2013. Canvi de tendència?

Des de la passada cursa de Vallparadís que porto fent una cursa (o fins i tot dues) cada cap de setmana. No he fet entrades al bloc des de llavors. A títol informatiu les curses van ser:

26/05/2013: CD Terrassa Hockey. 5,1 Km - 20:41 - 19è general, 4t categoria Vt1.
01/06/2013: Cursa del Bonaire. 6,8 Km - 27:16 - 27è general, 5è categoria Vt1.
02/06/2013: Cursa el Diable (Trail). 13,1 Km - 1:07:42 - 59è general, 34è Vt.

Segurament, la frase "La competició és el millor entrenament de qualitat" conté part de veritat, però competir cada setmana trastoca una mica els plans de qualsevol i concentrar-ne tantes i tan seguides pot tenir la seva part negativa i és que la competició, a diferència de l'entrenament, et destrueix una mica i si no ho saps compensar, tard o d'hora et pot passar factura.

Dic això perquè darrerement he tingut la sensació de que el meu rendiment se'n ressentia i que, sobretot, els resultats no eren tot el bons que jo hagués desitjat. Vaig acabar una mica frustat a les tres curses anteriors perquè, tot i obtenir uns resultats dignes, van quedar per sota de les meves expectatives i les sensacions al Bonaire fins i tot van ser tirant a dolentes. La del Diable, ja ni la compto, perquè sortint d'inici apallissat i amb només 12 hores de recuperació, quedava clar que me l'havia de prende d'una altra manera: sense anar al màxim, però competint-la dintre de les possibilitats, perquè un dorsal sempre provoca això, et trobis com et trobis.

Aquesta setmana encarava la cursa del Poble Nou amb la mosca darerre l'orella, però amb esperances d'obtenir els resultats pels quals estic lluitant. Havia de saber compensar el càstic extra del cap de setmana precedent i intentar fer una setmana més suau d'entrenaments. El cas és que ben bé no ha estat així, dilluns Vallparadís i dimarts egaramossenaires, dimecres descans, i dijous, amb certa recança, vaig haver de renunciar a l'entrenament dels egaramossenaires, que tant m'agrada i mentalment necessito, per tal de poder fer un entrenament específic de cara a la propera cursa.

Dijous doncs, vaig anar a les pistes de Can Jofresa per intentar fer unes sèries de 400. I dic que ho vaig intentar, però que es va quedar en un intent frustrat i frustrant. Van ser unes sèries de puta pena! Em trobava esgotat de bon començament i sense motivació de cap mena. A meitat de l'entrenament, vaig decidir que ja en tenia prou, que no calia seguir-me castigant d'aquella manera. Millor descansar, que el cos recuperi, que alguna cosa de profit en podrem treure.

Divendres el mitjó s'havia donat la volta. Vaig tornar a anar a les pistes i vaig fer uns Fartleks (canvis de ritme) que just abans d'anar cap allà vaig programar al Garmin. Aquests canvis, per si algú els vol provar algun cop, consisteixen en fer una piràmide de manera que comences a un ritme suau de, per exemple 5'/km i fas una volta (400 m) ó un 1 Km (jo vaig decidir 400 perquè preparava un 5.000) i, sense parar en cap moment, la volta següent la fas a ritme de 5.000. Després fas dues voltes a 5'/Km altre cop i, sempre sense parar, dues més a ritme de 10.000 i, sense parar, 3 voltes a 5'/Km i per acabar 3 voltes a ritme de mitja marató, sempre sense parar.

El cert és que, com que eren sèries de 400 i no de 1.000, vaig poder completar l'entrenament, vaig poder donar la velocitat que les cames necessitaven i alhora vaig treballar la recuperació d'un esforç intens sobre la marxa, reproduint més fidelment les condicions de cursa.

Amb aquesta dosi d'optimisme vaig arribar al dia de la cursa del Poble Nou, diumenge 9 de juny.

Sempre la cago el dia de la cursa. Vaig arribar massa d'hora i al final, entre que venia de casa corrent i l'escalfament pel circuit, he fet més quilòmetres d'escalfament que de cursa.

L'any passat vaig fer marca personal en 5K en aquesta mateixa cursa (18'41"), així que l'objectiu era superar-me a mi mateix. Gran ambient runner i moltes cares conegudes. Molt bon escalfament, fins i tot estava una mica preocupat per si n'havia fet un gra massa i sortia cansat.

Anem cap a la línia de sortida. No cal dir que a toes les curses és important situar-se bé, però a la cursa del Poble Nou, això passa de recomanable a obligatori. Estampida i tothom a córrer i de seguida un revolt a mà dreta amb cotxes i motos aparcats. No em vaig menjar una moto de miracle!

Pel carrer d'Alcoi, la cursa comença a estirar-se. És un tram llarg i recte amb lleuger ascens. Vaig amb el Pep Moliner al costat, el Toni del Moral uns metres més endavant, seguint d'a prop al Marc Graells. Per endevant, inabastables, els primers espases, cada cop veient-se més i més petits...

Arribem al 1r Km i fem el següent revolt de baixada. Parcial de 3'39". Aquest és el ritme que m'agradaria mantenir, però intueixo que està una mica per sobre de les meves possibilitats actuals i per no forçar em deixo caure a la baixada a veure si em recupero. Ha! Recuperar i una cursa de 5.000 són termes incompatibles. Segon quilòmetre a 3'40". Torno a ser conscient que el Marc, el Toni i el Pep se m'acabaran escapant. Els controlo en tot moment, però no hi ha pebrots a acostar-s'hi! 

Aviat farem la primera volta al circuit i estic temptat de dir: "senyores i senyors, aquí us quedeu que plego". L'Àlex m'anima i em diu que porto el Pep molt a prop. No et fot... ;-)

Ara intento per tots els mitjans l'impossible: anar el més ràpid que pugui, però sense que la meva resistència se'n resenteixi. El 3r Km surt a 3'47", no sé si més fruit del cansament que de la prudència.

Entre el Km 3 i el 4 m'arriba el moment crític. Acostuma a passar a totes les curses. Sempre n'hi ha un quilòmetre (o fins i tot més d'un si la cursa és prou llarga) en què t'entra el "pajarón". Te n'adones perquè sents dolor i pateixes, sents que ho dones tot i que les cames pesen i es descoordinen. Intentes agafar aire d'allà on pots, per les orelles fins i tot, i tractes, "como gato panza arriba" d'evitar la davallada. El cas és que els companys de grup van més o menys igual de fotuts que jo i avanço uns llocs. Això dóna moral. Passo pel Km 4 en uns inacabables i agònics 3'58", el pitjor quilòmetre de llarg!

Ara ja només queda preparar-se pel final, queda un petit revolt ascendent a dreta i un a esquerra que inicia els darrers 500 metres en descens. Contra tot pronòstic passo tres o quatre corredors més. El Marc, el Toni i el Pep, un cop més, s'han sortit amb la seva, un sentiment de comprensió cap al Coyote del Correcaminos (Bip, bip!) m'envaeix.

Enfilo la recta final amb por de que el corredor al que acabo de passar m'ataqui en els metres finals. En cap moment em giro i tracto de mantenir la posició. Si m'ataca em defensaré i si no passa d'aqui, ja m'estarà bé. Finalment devia anar igual de tocat que el menda i vaig poder mantenir la posició. Creuo la línia d'arribada en 18'20" segons temps de l'organització.

Aquest cop el GPS no m'ha mesurat del tot bé. L'any passat va marcar 5,03 K i aquest any 4,89 K. Ufff, les retallades...!!! Això voldria dir que l'últim 1.000 ha estat en 3'15": impossible de totes totes!

Bé, se me'n refot! El cas és que és marca personal en 5K. Una marca molt currada i suada! Significa molt, perquè em serveix per treure'm una mica de la pressió que jo mateix m'havia posat a sobre i espero i desitjo que es tracti d'un canvi de tendència i que la gràfica torni a ser ascendent.

Provisionalment i per resumir: 18'20", 31è de la general i 7è de Vt1. La qual cosa, atenent al nivell dels participants d'aquesta cursa, que sempre és més alt que a les anteriors del circuit (i és que que vingui el Pep Moliner es nota!), és per estar més que satisfet.

Ara toca descansar sense parar de córrer i en dues setmanes a competir en el següent repte: els 21,1Km de la Wine Run a Lanzarote.

Salutacions!

Cap comentari:

Publica un comentari