divendres, 28 de juny del 2013

Lanzarote Wine Run 2013

N'estava al corrent de l'existència d'aquesta cursa, però, per calendari, mai havia coincidit la meva estada a l'illa amb la seva celebració. No és una cursa com les demés. De fet, córrer a Lanzarote, per les seves pistes de roca volcànica vull dir, no és una experiència qualsevol; és quelcom singular, extraordinari, una d'aquelles coses que fins que no tastes no te n'adones de com n'és de diferent. Si alguna vegada teniu l'oportunitat d'anar-hi, no deixeu passar l'ocasió de córrer per aquests "dusty trails". Només cal que aixequeu el cap en direcció cap a algun dels centenars de volcans i observeu amb atenció els caminets que hi ha traçats entre les roques que componen aquest paisatge únic i us endinseu en una aventura que de bon segur no us deixarà indiferents.

Bé, entrem en matèria. La Wine Run és una cursa d'uns 21,1 Km que transcorre per les pistes i plantacions de raïm de La Geria, que és com els conejeros (lanzaroteños) anomenen aquesta àrea de conreu. El pare de la criatura és el mateix que el creador de l'Ironman de Lanzarote: Keneth Gasque.

Ja veieu que el paisatge no és com cap altre que mai hagueu vist abans. Si la imatge de la fotografia impressiona, imagineu-vos ser-hi allà envoltat de tota aquesta natura primitiva i singular.

Aquest any la Wine Run arribava a la seva 5ena edició i sembla ser que s'ha consolidat com una cursa de fons a l'illa, ja que, un cop més ha rebut la participació de centenars d'atletes vinguts de tots els racons del planeta, dels quals n'he tingut el privilegi de formar part.

Cada any es modifica el seu recorregut i no es desvetlla fins tres dies abans de la cursa per tal de protegir l'entorn. Aquest cop el traçat transcorria des de "Bodega Los  Bermejos" fins al poble d'Uga, molt a prop de Yaiza, la capital del municipi que porta el seu nom. En aquest sentit, Lanzarote em recorda a Andorra, ja que si Andorra està organitzada territorialment en set comuns, Lanzarote ho està en set municipis.

Com que el recorregut no és circular, arribes a Uga en cotxe, el deixes aparcat i un servei de guaguas (autobús) et porta cap a la sortida. Durant els més de vint minuts del trajecte, coses meves, vaig recordar la meva infantesa com si d'una excursió del col·legi es tractés. L'únic inconvenient és que no coneixia cap dels altres nens i em vaig sentir una mica desplaçat, com el primer dia de classe.

La Wine Run està molt ben organitzada, aquests eren els avituallaments designats: 

1-Bodega Bermejo (0 km)
2-Bodega el Grifo (2,5 km)
3-Bodega Yuco (4,5 km)
4-Bodega Martinón (5,8 km)
5-Bodega Vulcano  (7,3 km)
6-Consejo Regulador (10,9 km)
7-Bodega Stratvs (13,3km)
8-Bodega la Geria y Rubicón (15,1km)
9-Consejo Regulador (18,6km)
10-Consejo Regulador (19,5km) 
A tots n'hi havia vi de les diferents bodegues i aigua, vaja, que podríem assegurar que de set no et moriries...

Tot i estar astronómicament en l'estació d'estiu, el dia de la cursa era una mica fred i ennuvolat. Així que vaig passar l'hora d'espera, des que l'autobús ens va deixar a les bodegues fins al tret inicial, intentant aixoplugar-me a l'interior de les bodegues del vent de l'illa. La gent anava abrigada amb màniga llarga i jo amb la meva samarreteta de l'AREC. Quin fred!

Després d'un breu escalfament i gaudir de l'ambient runner lanzaroteño, ens anem col·locant a la línia de sortida. Uns cinc-cents participants competirem en aquesta prova. Com que la distància és respectable i no conec el recorregut, decideixo sortir amb la tàctica de "a veure-les venir" i anar en pla conservador. Calculo que surto dels 100 primers i durant els primers quilòmetres vaig passant bastants corredors, però sense forçar el ritme. Els set primers quilòmetres surten en parcials de 4:30/Km aproximadament i em trobo relativament sencer.

Realment és una cursa com cap altra, vas trobant gent que t'anima pràcticament per tot el recorregut i vas admirant el paisatge del qual ara formes part, la policromia de les samarretes dels corredors destaca sobre el fons negre de la sorra de La Geria i dels trams d'asfalt que separen cada bodega.





Com que aigua en tindré de sobres, vaig alternant els avituallaments i em salto alguns, el dia es manté ennuvolat i això, malgrat deslluir el paisatge, és una benedicció pels participants.

La dificultat d'aquesta cursa no rau en el desnivell que puguis afrontar, que de fet no és gaire i, a més, acaba sent favorable al final de la cursa, sinó en el terreny per on trepitges: la sorra de La Geria. N'hi ha moments en què sembla com si corressis per la sorra de la platja, els peus se t'enfonsen, t'entra sorra i pedretes a les sabatilles i costa molt donar-se impuls. En alguns trams les sabatilles patinen i tens la sensació de córrer sense moure't del lloc, és en aquests punts on el desgast és superior. En alguns d'aquests inacabables trams el ritme es torna molt més lent i alguns corredors autòctons em passen.

Arribem al quilòmetre 10 de la cursa. gairebé la meitat, i veig que porto una mica més de 45 minuts. El ritme de 4:35 - 4:40, més o menys, es manté. En aquest punt hi ha tota la gent que prendrà la sortida, un cop nosaltres haguem passat, a la prova de trekking. L'Azucena, que em veu passar, m'anima i això em dóna una mica més de forces.

M'hi fixo en un corredor, el dorsal 312. M'agrada la seva forma de córrer, fàcil i cadenciosa, porta un ritme que puc mantenir i decideixo fer-lo servir de referència. A les pujades d'asfalt m'hi acosto i a les baixades de sorra i altres parts arrissades se m'escapa una mica, però en cap moment el perdo de vista. Veig que va passant altres corredors i de mica en mica tots dos anem guanyant posicions.

Arribat el quilòmetre 16 tinc por d'haver anat massa fort i que el cos em passi factura, però el 312 i jo seguim avançant corredors i ens acostem a la part decisiva de la cursa. La darrera bodega, la del Consejo Regulador, és especialment dura. És un trenca-cames, puja, baixa, gira, regira, patina, rellisca de gairebé quatre quilòmetres de durada. En alguns moments estic a punt de caure a dins dels múltiples zocos que hi ha al recorregut.

En sortir de les muntanyes russes del Consejo regulador, distingeixo la silueta del poble d'Uga al fons. Miro el GPS i veig que, si finalment la cursa té 21 km, només em queden un i mig. Vaig moll de la suor i noto que porto els peus mig cuïts dins les sabatilles, però no hi ha temps per a lamentacions. Fem uns descensos per sorra una mica "heavies" i comprovo, satisfet, que les cames encara m'aguanten. Anem a parar a l'asfalt de la carretera i ens dirigim a l'entrada d'Uga.

El ritme s'incrementa i malgrat això aconsegueixo acostar-me al corredor 312 que m'ha anat servint de referència durant més de mitja cursa. Em sap greu, però l'acabo passant a uns 300 metres de l'arribada. Veig que els que porto al davant ja no els atraparé i em limito a conservar la meva posició. Entro en solitari i els de Desnivel Conejero em fan aquesta foto:

A l'arc d'arribada la multitud espera i, en creuar-lo, el mateix Keneth Gasque en persona, em dóna la mà, m'agraeix la meva participació i em penja una medalla d'un record que no se m'esborrarà.

Finalment, 1:39:26, posició 54 (de 376 finishers) i 13è de la meva categoria (40-44 anys).

Potser podria haver anat un xic més ràpid durant tota la cursa, però acabo satisfet amb el rendiment que he donat.

Insisteixo, si mai aneu a Lanzarote per aquestes dates (mitjans, finals de juny), feu-la. És una gran experiència.

Salutacions!


diumenge, 9 de juny del 2013

Cursa del Poble Nou 2013. Canvi de tendència?

Des de la passada cursa de Vallparadís que porto fent una cursa (o fins i tot dues) cada cap de setmana. No he fet entrades al bloc des de llavors. A títol informatiu les curses van ser:

26/05/2013: CD Terrassa Hockey. 5,1 Km - 20:41 - 19è general, 4t categoria Vt1.
01/06/2013: Cursa del Bonaire. 6,8 Km - 27:16 - 27è general, 5è categoria Vt1.
02/06/2013: Cursa el Diable (Trail). 13,1 Km - 1:07:42 - 59è general, 34è Vt.

Segurament, la frase "La competició és el millor entrenament de qualitat" conté part de veritat, però competir cada setmana trastoca una mica els plans de qualsevol i concentrar-ne tantes i tan seguides pot tenir la seva part negativa i és que la competició, a diferència de l'entrenament, et destrueix una mica i si no ho saps compensar, tard o d'hora et pot passar factura.

Dic això perquè darrerement he tingut la sensació de que el meu rendiment se'n ressentia i que, sobretot, els resultats no eren tot el bons que jo hagués desitjat. Vaig acabar una mica frustat a les tres curses anteriors perquè, tot i obtenir uns resultats dignes, van quedar per sota de les meves expectatives i les sensacions al Bonaire fins i tot van ser tirant a dolentes. La del Diable, ja ni la compto, perquè sortint d'inici apallissat i amb només 12 hores de recuperació, quedava clar que me l'havia de prende d'una altra manera: sense anar al màxim, però competint-la dintre de les possibilitats, perquè un dorsal sempre provoca això, et trobis com et trobis.

Aquesta setmana encarava la cursa del Poble Nou amb la mosca darerre l'orella, però amb esperances d'obtenir els resultats pels quals estic lluitant. Havia de saber compensar el càstic extra del cap de setmana precedent i intentar fer una setmana més suau d'entrenaments. El cas és que ben bé no ha estat així, dilluns Vallparadís i dimarts egaramossenaires, dimecres descans, i dijous, amb certa recança, vaig haver de renunciar a l'entrenament dels egaramossenaires, que tant m'agrada i mentalment necessito, per tal de poder fer un entrenament específic de cara a la propera cursa.

Dijous doncs, vaig anar a les pistes de Can Jofresa per intentar fer unes sèries de 400. I dic que ho vaig intentar, però que es va quedar en un intent frustrat i frustrant. Van ser unes sèries de puta pena! Em trobava esgotat de bon començament i sense motivació de cap mena. A meitat de l'entrenament, vaig decidir que ja en tenia prou, que no calia seguir-me castigant d'aquella manera. Millor descansar, que el cos recuperi, que alguna cosa de profit en podrem treure.

Divendres el mitjó s'havia donat la volta. Vaig tornar a anar a les pistes i vaig fer uns Fartleks (canvis de ritme) que just abans d'anar cap allà vaig programar al Garmin. Aquests canvis, per si algú els vol provar algun cop, consisteixen en fer una piràmide de manera que comences a un ritme suau de, per exemple 5'/km i fas una volta (400 m) ó un 1 Km (jo vaig decidir 400 perquè preparava un 5.000) i, sense parar en cap moment, la volta següent la fas a ritme de 5.000. Després fas dues voltes a 5'/Km altre cop i, sempre sense parar, dues més a ritme de 10.000 i, sense parar, 3 voltes a 5'/Km i per acabar 3 voltes a ritme de mitja marató, sempre sense parar.

El cert és que, com que eren sèries de 400 i no de 1.000, vaig poder completar l'entrenament, vaig poder donar la velocitat que les cames necessitaven i alhora vaig treballar la recuperació d'un esforç intens sobre la marxa, reproduint més fidelment les condicions de cursa.

Amb aquesta dosi d'optimisme vaig arribar al dia de la cursa del Poble Nou, diumenge 9 de juny.

Sempre la cago el dia de la cursa. Vaig arribar massa d'hora i al final, entre que venia de casa corrent i l'escalfament pel circuit, he fet més quilòmetres d'escalfament que de cursa.

L'any passat vaig fer marca personal en 5K en aquesta mateixa cursa (18'41"), així que l'objectiu era superar-me a mi mateix. Gran ambient runner i moltes cares conegudes. Molt bon escalfament, fins i tot estava una mica preocupat per si n'havia fet un gra massa i sortia cansat.

Anem cap a la línia de sortida. No cal dir que a toes les curses és important situar-se bé, però a la cursa del Poble Nou, això passa de recomanable a obligatori. Estampida i tothom a córrer i de seguida un revolt a mà dreta amb cotxes i motos aparcats. No em vaig menjar una moto de miracle!

Pel carrer d'Alcoi, la cursa comença a estirar-se. És un tram llarg i recte amb lleuger ascens. Vaig amb el Pep Moliner al costat, el Toni del Moral uns metres més endavant, seguint d'a prop al Marc Graells. Per endevant, inabastables, els primers espases, cada cop veient-se més i més petits...

Arribem al 1r Km i fem el següent revolt de baixada. Parcial de 3'39". Aquest és el ritme que m'agradaria mantenir, però intueixo que està una mica per sobre de les meves possibilitats actuals i per no forçar em deixo caure a la baixada a veure si em recupero. Ha! Recuperar i una cursa de 5.000 són termes incompatibles. Segon quilòmetre a 3'40". Torno a ser conscient que el Marc, el Toni i el Pep se m'acabaran escapant. Els controlo en tot moment, però no hi ha pebrots a acostar-s'hi! 

Aviat farem la primera volta al circuit i estic temptat de dir: "senyores i senyors, aquí us quedeu que plego". L'Àlex m'anima i em diu que porto el Pep molt a prop. No et fot... ;-)

Ara intento per tots els mitjans l'impossible: anar el més ràpid que pugui, però sense que la meva resistència se'n resenteixi. El 3r Km surt a 3'47", no sé si més fruit del cansament que de la prudència.

Entre el Km 3 i el 4 m'arriba el moment crític. Acostuma a passar a totes les curses. Sempre n'hi ha un quilòmetre (o fins i tot més d'un si la cursa és prou llarga) en què t'entra el "pajarón". Te n'adones perquè sents dolor i pateixes, sents que ho dones tot i que les cames pesen i es descoordinen. Intentes agafar aire d'allà on pots, per les orelles fins i tot, i tractes, "como gato panza arriba" d'evitar la davallada. El cas és que els companys de grup van més o menys igual de fotuts que jo i avanço uns llocs. Això dóna moral. Passo pel Km 4 en uns inacabables i agònics 3'58", el pitjor quilòmetre de llarg!

Ara ja només queda preparar-se pel final, queda un petit revolt ascendent a dreta i un a esquerra que inicia els darrers 500 metres en descens. Contra tot pronòstic passo tres o quatre corredors més. El Marc, el Toni i el Pep, un cop més, s'han sortit amb la seva, un sentiment de comprensió cap al Coyote del Correcaminos (Bip, bip!) m'envaeix.

Enfilo la recta final amb por de que el corredor al que acabo de passar m'ataqui en els metres finals. En cap moment em giro i tracto de mantenir la posició. Si m'ataca em defensaré i si no passa d'aqui, ja m'estarà bé. Finalment devia anar igual de tocat que el menda i vaig poder mantenir la posició. Creuo la línia d'arribada en 18'20" segons temps de l'organització.

Aquest cop el GPS no m'ha mesurat del tot bé. L'any passat va marcar 5,03 K i aquest any 4,89 K. Ufff, les retallades...!!! Això voldria dir que l'últim 1.000 ha estat en 3'15": impossible de totes totes!

Bé, se me'n refot! El cas és que és marca personal en 5K. Una marca molt currada i suada! Significa molt, perquè em serveix per treure'm una mica de la pressió que jo mateix m'havia posat a sobre i espero i desitjo que es tracti d'un canvi de tendència i que la gràfica torni a ser ascendent.

Provisionalment i per resumir: 18'20", 31è de la general i 7è de Vt1. La qual cosa, atenent al nivell dels participants d'aquesta cursa, que sempre és més alt que a les anteriors del circuit (i és que que vingui el Pep Moliner es nota!), és per estar més que satisfet.

Ara toca descansar sense parar de córrer i en dues setmanes a competir en el següent repte: els 21,1Km de la Wine Run a Lanzarote.

Salutacions!